En algun lloc va sentenciar Gabriel Ferrater, em sembla recordar que apel·lant a l'autoritat de Bertolt Brecht, que havia descobert que, en poesia, es podia dir tot. I això feia sentit amb tota certesa amb la seva concepció poètica, amb el que ell va practicar. En un altre extrem del multivers de poètiques que conformen aquest noble mester hi trobem la d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), que sembla dir el contrari, que en poesia no es pot dir res, o, més exactament, tan sols es pot copiar, és a dir, fixar mediúmnicament, si hom té el poder per percebre'l, el poema ja escrit per l'airecel (símbol -i objecte alhora- encunyat pel poeta), un dels mots més poètics del tresor lèxic català (el seu possible sinònim, horitzó, n'és tan sols un pàl·lid reflex). Ho trobem formulat a Lena a Gorramendi , un poema d'aquest recull: "L'airecel escampa silencis i escriu el poema / que un dia tu copiaràs en el teu quadern". I no és tant que amb "poesia no es pugui dir res", sinó que, justament, es pot arribar a dir el no-res (i, doncs, el tot). Perquè la poesia pot ser la lenta i esforçada sublimació del combat amb l'inefable. Ho diu molt millor Víctor Sunyol en l'epíleg, acostant-se poèticament a aquesta poesia, un mètode més diàfan i llisquent que no pas el crític: "On el poeta és un contemplador en acció. On contemplar és un fer, un ser". O també, lligant ontològicament amb "l'airecel (que) escriu el poema": "Quan el mot és el món mirat que per ell es mira, que per ell és, s'és".

Experiència translingüística
L'aventura poètica clapesiana és una de les més sòlides que avui pot constatar-se en la nostra literatura, tant pels seus resultats com pel pensament que la sustenta. Clapés advoca per eliminar l'esclavatge de la representació i per viure una experiència translingüística. I encara no hem parlat de dos termes que apareixen vint-i-tres vegades en el llibre: llum i silenci , símbols fecunds programàtics del que elabora amb cura d'alquimista i dèria d'il·luminat el poeta Antoni Clapés.

(diari Ara, 20/10/2012)

No fa gaires dies vaig ser a la presentació del llibre de poemes L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés, publicat a la bella col·lecció Culip de Llibres del Segle, en la seva recentment inaugurada segona etapa. Si en parlo, no és pas perquè tingui la intenció de fer cap crítica del llibre en concret; més aviat vull referir-me a la poètica de Clapés, per mi plena d’interès, com he dit i he publicat unes quantes vegades, però no pas per les raons que van desgranar els presentadors de l’acte de la llibreria Laie, unes raons plenes de veritat i que en bona part comparteixo, però que per mi tanquen unívocament la visió de l’obra de Clapés en lloc d’expandir-la. La visió que es va donar del nou llibre del poeta, i que no difereix gairebé gens de la que s’acostuma a donar de l’obra clapesiana, em va semblar, com m’ha semblat tantes altres vegades, reductiva, tot i estar carregada de raons. La lectura diguem-ne “canònica” de l’obra de Clapés atrapa la seva poesia en un estèril bucle essencialista ben discutible. Un bucle aparentment infinit, però que la mateixa intangibilitat de les referències textuals agafades com a experiència transcendent minimitza l’abast emotiu d’una poesia fondament humana. Si parlo d’un estèril bucle essencialista, no és pas perquè pensi que el poeta s’equivoca en la seva indagació dels límits del llenguatge: el silenci, el no-res, el buit, però també la llum, el ser, la plenitud. En una poesia com la seva, no hi ha ni equivocacions ni encerts: hi ha pensament, i tot pensament, si no és dogmàtic, és dialògic. Per això crec que certes lectures de la poesia de Clapés el tanquen en una determinada dogmàtica poètica “escolar”. Acadèmica. Acadèmia zen, però acadèmia. Generalment, la major part de la poesia que s’escriu és confessional i, com tota confessió, un cop sabuda deixa de tenir cap interès. Et pot emocionar, deixar-te indiferent o fer-te sentir vergonya aliena. Res més. La de Clapés, en canvi, creix amb les lectures: té possibilitats dialèctiques. Coneix i reconeix els contraris que pugnen amb nosaltres per afeblir-nos i abocar-nos a la credulitat o per encoratjar-nos a viure en la nostra humaníssima soledat. És una poesia amb la qual, si vols, pots estar en desacord amb admiració. No és un desacord que te n’aparti. Al contrari. Tant acord com desacord no són sectaris, sinó, com he dit, dialèctics. La poètica clapesiana et genera la necessitat d’entendre i comprendre en les seves paraules les seves raons portades al límit, per descobrir-n’hi de teves ―paraules i raons― que hi poden coincidir, o que les poden matisar i inclús rebutjar. T’obliga a pensar en el seu nivell d’abstracció. Si penses que un dels valors màxims del discurs poètic és la substanciació d’un dir allunyat de la narrativitat de la prosa ―una virtut lírica cada cop menys corrent per culpa de la colonització discursivo-confessional―, l’obra en vers de Clapés no et deixa mai indiferent. Ni tampoc l’obra en prosa poètico-reflexiva.

Llegiu l'article sencer a:  http://www.nuvol.com/critica/antoni-clapesconstruir-la-llum/

Si els morts parlessin, “alçarien des de la pols un clam de protesta”, com Serepta Mason, o dirien la pena dels amors perduts i dels mals casaments, o confessarien els crims dels quals en vida van sortir impunes, o es vantarien d'haver estat rics i d'haver traït i ultratjat per ser-ho, o demanarien perdó al pare que van ofendre, o cridarien la ràbia d'haver malbaratat l'únic somni que van arribar a concebre, o explicarien, com la bugadera Kessler, com queden inscrits a la roba de la gent tots els secrets i totes les vergonyes, fins que ja no es pot veure una cara de mort sense que sembli “una cosa rentada i planxada”. Si els morts parlessin, serien com els difunts del cementiri de Spoon River, aquell lloc imaginari que pren el nom d'un petit afluent del Midwest i que s'assembla tant a Petersburg i Lewistown, els poblets somnolents d'Illinois on Edgar Lee Masters (Garnett, Kansas 1868- Melrose Park, Illinois 1950) va passar la infància i la joventut i on va començar a escriure, sense encara saber-ho, els epitafis que formarien un dels llibres més impressionants, i més llegits, de la poesia nord-americana contemporània, només al darrere de Walt Whitman. L'Antologia de Spoon River és una col·lecció de veus espectrals que fan desfilar davant el lector tota la misèria, la crueltat i la hipocresia de l'Amèrica profunda, però també la seva candidesa, la seva tendresa, la seva soledat, arriba per primera vegada en edició íntegra en català, estrenant la renovada editorial gironina Llibres del Segle, gràcies als poetes Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger, que l'un des d'Olot i l'altre des de Palma han dedicat quasi deu anys a traduir una obra coneguda fins ara a casa nostra només per uns pocs poemes inclosos en antologies o per algunes produccions escèniques que l'han adaptat en forma de monòlegs dramatitzats, com el que es va veure a La Planeta de Girona el 2009.... Diuen que Edgar Lee Masters va inspirar-se en l'Antologia palatina, la col·lecció clàssica d'epigrames grecs i bizantins. Fins aquell moment, Masters, que després de treballar de cobrador de la companyia elèctrica Edison s'havia establert com a advocat a Chicago en ple gangsterisme de la llei seca, havia publicat unes quantes peces de teatre i un parell de poemaris de repercussió escassa, fins que la lectura palatina va donar-li el to d'un món sepulcral on els morts passen comptes amb la seva vida. Els primers poemes de l'antologia els va publicar l'estiu de 1914 a la revista literària Mirror, amb el pseudònim de Webster Ford, nom d'un dels personatges que desfilen pel cementiri de Spoon River, i l'any següent ja veien la llum en forma de llibre, amb un èxit tan clamorós, que el mateix 1915 ja se'n van exhaurir dinou edicions. Precedits pel poema “El turó”, els 243 monòlegs d'aquesta obra tan inigualable que ha fet passar el seu prolífic creador com a autor d'un sol llibre, construeixen la crònica d'un poble típic del Midwest amb gran astúcia novel·lesca, fent aflorar relacions amagades entre els personatges o revelant punts de vista oposats sobre un mateix fet que posen al descobert la mesquinesa, l'abnegació i, per damunt de tot, l'ànima de qui parla. Escrits en un estil deliberadament narratiu –“prosa retallada”, en va dir la crítica–, els epitafis es completen amb dos poemes extensos de to ben diferent, i per això mateix sovint omesos en altres edicions: “L'Spooníada”, un text èpic atribuït a un dels personatges del llibre, i l'“Epíleg”, una disputa al·legòrica entre déus i dimonis. El llibre el presenten demà l'editor, Roger Costa-Pau, i els traductors a la Llibreria 22 (20 h).

Eva Vàzquez

(El Punt Avui, 24/06/2012). enllaç: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/553604-un-poble-de-difunts-xerraires.html

Els morts parlen, sempre han parlat, i la literatura n'ha deixat constància en múltiples ocasions: des de les còmiques Memòries pòstumes de Brás Cubas que va escriure Machado de Assis fins a l'aparició de l'espectre del pare de Hamlet per denunciar que ha estat víctima d'una traïció; des de les llòbregues veus que Juan Rulfo fa ressonar a la Comala del seu Pedro Páramo al fantasma que va crear Javier Marías a Cuando fui mortal, dolgut perquè descobreix en la mort allò que mai no va saber en vida. Això en la ficció literària. Si ens ho prenem literalment, Quevedo ja ens ho va advertir: “Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos / y escucho con mis ojos a los muertos.” Un llibre és una conversa amb l'autor, i si l'autor ha mort és –òbviament– una conversa amb un mort. És possible que el llibre que reuneix més difunts xerraires sigui l'Antologia de Spoon River, d'Edgar Lee Masters, que acaba d'editar per primera vegada en traducció catalana completa l'editorial Llibres del Segle, de la qual Roger i Marta Costa-Pau, poeta i periodista, respectivament, acaben d'agafar les regnes en el lloc del seu pare, fundador del segell. Quan l'any 1915, fa gairebé un segle, va aparèixer el llibre, se'n van fer dinou edicions en un any i al cap de vint-i-cinc anys se n'havien superat les quaranta. Avui és un clàssic de la literatura anglosaxona que fa un retrat dels habitants de la ciutat imaginària de Spoon River, una població nord-americana del canvi de segle, però, alhora, una població d'arreu. Lee Masters fa que més de 240 difunts ens relatin la seva història des de la tomba i construeix un catàleg universal de caràcters i personatges entre la tragèdia i la comèdia, la victòria i el fracàs, el coratge i el nihilisme, la veritat i la hipocresia. La història d'aquesta traducció –a cura de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger– és una història de voluntarisme. Abans d'acabar sent l'edició completa de l'obra, el treball, iniciat per Bosquet, va ser un espectacle coral: una trentena de difunts (ficticis) explicant la seva història a la sala La Planeta el dia de Tots Sants de 2009. Des d'aleshores han passat anys d'intercanvis de correus electrònics entre Bosquet (des d'Olot) i Llauger (des de Palma) perquè un editor de Girona publiqués un llibre que constitueix una realitat ben tangible: 584 pàgines d'epitafis magnífics que ja són a les llibreries.

Lluís Freixas

(El Punt Avui, 28/02/2012)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/554769-les-veus-dels-morts.html